Georg Friedrich Haendel
(Trobi, actual Alemanya, 1685 - Londres, 1759) Compositor alemany
naturalitzat anglès. Estricte
contemporani de Johann Sebastian Bach –encara que difícilment podrien trobar-se
dos compositors més oposats quant a estil i aspiracions–, Haendel representa no
només un dels cims de l'època barroca, sinó també de la música de tots els
temps. Músic prolífic com a pocs, la seva producció abasta tots els gèneres de
la seva època, amb especial predilecció per l'òpera i el oratori, als quals, amb
la seva aportació, va contribuir a portar a una etapa de gran esplendor.
Oposant-se als desitjos
del seu pare, qui pretenia que seguís els estudis de dret, la carrera de
Haendel com a músic va començar en el seu Trobi natal, on va tenir com a professor
al llavors cèlebre Friedrich Wilhelm Zachau, organista de la Liebfrauenkirche;
va ser tal el seu aprofitament que en 1702 va ser nomenat organista de la
catedral de la seva localitat i, un any més tard, violinista de l'Òpera de la
cort d'Hamburg, on va entaular contacte amb Reinhard Keiser, un compositor que
li va introduir en els secrets de la composició per al teatre.
Reinhard Keiser
A Hamburg, precisament, va
estrenar Haendel en 1705 la seva primera òpera, Almira, que va ser ben acollida
pel públic. Un any més tard, el músic va emprendre un viatge a Itàlia que havia
de tenir especial importància, ja que li va donar l'oportunitat de
familiaritzar-se amb l'estil italià i introduir algunes de les seves
característiques en el seu propi estil, forjat en la tradició contrapuntística
alemanya. Les òperes Rodrigo i Agrippina i el oratori La Resurrezione daten
d'aquesta època.
En 1710, de retorn a
Alemanya, va ser nomenat mestre de capella de la cort de l'Elector d'Hannover,
ja que va abandonar al final d'aquest mateix any per traslladar-se a
Anglaterra, on aviat es va donar a conèixer com a autor d'òperes italianes.
L'extraordinari triomf de la segona de la seva autoria, Rinaldo, li va decidir
a establir-se a Londres a partir de 1712.
Dos anys més tard, el seu
antic patró, l'Elector d'Hannover, va ser coronat rei d'Anglaterra amb el nom
de Jorge I, i el compositor va reprendre la seva relació amb ell, interrompuda
després de l'abandó de les seves funcions a la ciutat alemanya. Van ser anys
aquests de gran prosperitat per Haendel: les seves òperes van triomfar en els
escenaris londinencs sense que els treballs d'autors rivals com Bononcini i
Porpora poguessin fer-los ombra. No obstant això, a partir de la dècada de
1730, la situació va canviar de manera radical: arran de les intrigues
polítiques, les disputes amb els divos –entre ells el castrato Senesino–, la
fallida de la seva companyia teatral i l'aparició d'altres companyies noves,
part del públic que fins llavors ho havia aplaudit li va tornar l'esquena.
A partir d'aquest moment,
Haendel va bolcar la major part del seu esforç creatiu en la composició de oratoris: si Deidamia, la seva última òpera, data de 1741, d'aquest mateix
any és El Mesías, l'obra que més fama li ha reportat. Amb temes extrets de la
Bíblia i textos en anglès, els oratoris –entre els quals cal citar Israel a
Egipte, Sansón, Belshazzar, Judes Maccabeus, Solomon i Jephta– constitueixen la
part més original de tota la producció del compositor i l'única que, a despit
de modes i èpoques, s'ha mantingut en el repertori sense alts i baixos
significatius, especialment en el Regne Unit, on el model establert per Haendel
ha inspirat la concepció dels seus respectius oratoris a autors com Edward
Elgar o William Walton.
No obstant això, no cal
oblidar altres facetes de la seva producció, especialment la música
instrumental, dominada per les seves sèries de Concerti grossi i concerts per a
òrgan. Els últims anys de vida del compositor van estar marcats per la ceguesa
originada a conseqüència d'una fallida operació de cataractes. A la seva mort
va ser inhumat en l'abadia de Westminster al costat d'altres grans
personalitats britàniques.
Música aquàtica
La Música aquàtica de Haendel és una composició justament tinguda com camaleònica. Ni s'ha arribat a precisar les circumstàncies cronològiques exactes (sí en canvi les de la seva finalitat) no la pròpia configuració instrumental i formal. De les tres suites-partitura amb nombre variable de moviments en què s'ha organitzat l'ampli material disponible, s'han extret en diverses ocasions sèries de peces per constituir noves suites.De tots els arranjaments o trastorns, segons es miri-practicats els actuals "historicistes" els descriurien com perpretados, sens dubte és el de Herbert Hamilton Harty aquell que amb més coherència tanca la música haendeliana dins de la vestidura pompós i un punt forçat de Anglaterra postvictoriana.
