Georg Friedrich Haendel

Georg Friedrich Haendel

(Trobi, actual Alemanya, 1685 - Londres, 1759) Compositor alemany naturalitzat anglès. Estricte contemporani de Johann Sebastian Bach –encara que difícilment podrien trobar-se dos compositors més oposats quant a estil i aspiracions–, Haendel representa no només un dels cims de l'època barroca, sinó també de la música de tots els temps. Músic prolífic com a pocs, la seva producció abasta tots els gèneres de la seva època, amb especial predilecció per l'òpera i el oratori, als quals, amb la seva aportació, va contribuir a portar a una etapa de gran esplendor.

Oposant-se als desitjos del seu pare, qui pretenia que seguís els estudis de dret, la carrera de Haendel com a músic va començar en el seu Trobi natal, on va tenir com a professor al llavors cèlebre Friedrich Wilhelm Zachau, organista de la Liebfrauenkirche; va ser tal el seu aprofitament que en 1702 va ser nomenat organista de la catedral de la seva localitat i, un any més tard, violinista de l'Òpera de la cort d'Hamburg, on va entaular contacte amb Reinhard Keiser, un compositor que li va introduir en els secrets de la composició per al teatre.

Reinhard Keiser

A Hamburg, precisament, va estrenar Haendel en 1705 la seva primera òpera, Almira, que va ser ben acollida pel públic. Un any més tard, el músic va emprendre un viatge a Itàlia que havia de tenir especial importància, ja que li va donar l'oportunitat de familiaritzar-se amb l'estil italià i introduir algunes de les seves característiques en el seu propi estil, forjat en la tradició contrapuntística alemanya. Les òperes Rodrigo i Agrippina i el oratori La Resurrezione daten d'aquesta època.

En 1710, de retorn a Alemanya, va ser nomenat mestre de capella de la cort de l'Elector d'Hannover, ja que va abandonar al final d'aquest mateix any per traslladar-se a Anglaterra, on aviat es va donar a conèixer com a autor d'òperes italianes. L'extraordinari triomf de la segona de la seva autoria, Rinaldo, li va decidir a establir-se a Londres a partir de 1712.

Dos anys més tard, el seu antic patró, l'Elector d'Hannover, va ser coronat rei d'Anglaterra amb el nom de Jorge I, i el compositor va reprendre la seva relació amb ell, interrompuda després de l'abandó de les seves funcions a la ciutat alemanya. Van ser anys aquests de gran prosperitat per Haendel: les seves òperes van triomfar en els escenaris londinencs sense que els treballs d'autors rivals com Bononcini i Porpora poguessin fer-los ombra. No obstant això, a partir de la dècada de 1730, la situació va canviar de manera radical: arran de les intrigues polítiques, les disputes amb els divos –entre ells el castrato Senesino–, la fallida de la seva companyia teatral i l'aparició d'altres companyies noves, part del públic que fins llavors ho havia aplaudit li va tornar l'esquena.

A partir d'aquest moment, Haendel va bolcar la major part del seu esforç creatiu en la composició de oratoris: si Deidamia, la seva última òpera, data de 1741, d'aquest mateix any és El Mesías, l'obra que més fama li ha reportat. Amb temes extrets de la Bíblia i textos en anglès, els oratoris –entre els quals cal citar Israel a Egipte, Sansón, Belshazzar, Judes Maccabeus, Solomon i Jephta– constitueixen la part més original de tota la producció del compositor i l'única que, a despit de modes i èpoques, s'ha mantingut en el repertori sense alts i baixos significatius, especialment en el Regne Unit, on el model establert per Haendel ha inspirat la concepció dels seus respectius oratoris a autors com Edward Elgar o William Walton.

No obstant això, no cal oblidar altres facetes de la seva producció, especialment la música instrumental, dominada per les seves sèries de Concerti grossi i concerts per a òrgan. Els últims anys de vida del compositor van estar marcats per la ceguesa originada a conseqüència d'una fallida operació de cataractes. A la seva mort va ser inhumat en l'abadia de Westminster al costat d'altres grans personalitats britàniques.

Música aquàtica

La Música aquàtica de Haendel és una composició justament tinguda com camaleònica. Ni s'ha arribat a precisar les circumstàncies cronològiques exactes (sí en canvi les de la seva finalitat) no la pròpia configuració instrumental i formal. De les tres suites-partitura amb nombre variable de moviments en què s'ha organitzat l'ampli material disponible, s'han extret en diverses ocasions sèries de peces per constituir noves suites.De tots els arranjaments o trastorns, segons es miri-practicats els actuals "historicistes" els descriurien com perpretados, sens dubte és el de Herbert Hamilton Harty aquell que amb més coherència tanca la música haendeliana dins de la vestidura pompós i un punt forçat de Anglaterra postvictoriana.