miércoles, 4 de diciembre de 2013

El Barroc - Història i societat.

HISTORIA
El mot "Barroc" s'aplica en totes les arts a aquells estils posteriors al Renaixement, que s'allunyen de les normes ben determinades anomenades "clàssiques". En el  cas de la música  no podem parlar de l'allunyament de les formes clàssiques perquè el "Classicisme" en música ve precisament després de l'època barroca. Però aquesta llibertat i fantasia barroques signifiquen un gran impuls per a l'evolució de la música: la tècnica dels instruments i de la veu evoluciona moltíssim i hi ha moltes innovacions que seran bàsiques per a les èpoques posteriors.


Situació social

L'època del Barroc és un temps de depressió i d'angoixa. Europa està esgotada per les guerres de religió.  Totes les creences tradicionals filosòfiques i científiques s'enfonsen i neix el racionalisme i la ciència moderna.
-L'aristocràcia es veu definitivament despullada del seu poder, que ara es concentra a les corts reials. Durant el Barroc es prosperen les monarquies absolutes (Antic Règim). El rei és el personatge central que es creia concedit per Déu. El poble i la burgesia acceptaven l'autoritat del monarca. Econòmicament hi ha una gran distància entre les classes socials: d'una banda, la noblesa i una minoria amb gran riquesa; d'una altra, una gran majoria de pobres.
-Religiosament Europa està dividida en dos grans blocs: el protestant i el catòlic. Aquest fet afecta a les manifestacions culturals i artístiques i succeeix a partir del Concili de Trento (1545 - 1563). El Barroc continua presidit per la ideologia de la contrareforma iniciada al s.XVI com a oposició a la reforma protestant que imperava al nord d'Europa.
-En l'aspecte polític hi ha moltes guerres entre nacions i també guerres civils on es barregen problemes socials i religiosos.
-Pel que fa a la ciència, autors com Galileu, Kepler i Newton fan possible un gran avanç.




CRONOLOGIA


1610- Expulsió dels moriscos.
1618- Comença la guerra dels 30 anys.
1633- Condemna de Galileu.
1638- Pau Claris és nomenat president de la Generalitat.
1640- Amb el Corpus de Sang comença la guerra dels Segadors.
1648- Fi de la guerra dels 30 anys.
1649- Execució de Carles I d'Anglaterra.
1652- Caiguda de Barcelona davant l'exèrcit castellà.
1659- Tractat dels Pirineus: annexió de la Catalunya Nord a l'estat francès
1660- Abolició de totes les institucions i constitucions catalanes a la Catalunya Nord.
1702- Comença la guerra de la successió.
1714- Presa de Barcelona per l'exèrcit de Felip V.
1716- Decret de Nova Planta: abolició de les institucions Catalanes.
1729- Fundació de l'Acadèmia de Bones Lletres.


La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII. Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es féu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i lespassions, la sonata i el concert.
A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També fou l'època del concert i d'obres més llargues quant a dimensió.
Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:
• la riquesa d'ornamentació,
• la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
• l'aplicació de la tècnica del baix continu
• l'aparició de noves formes organístiques.


Sonata de violins solo.

lunes, 2 de diciembre de 2013

Georg Friedrich Haendel

Georg Friedrich Haendel


(Trobi, actual Alemanya, 1685 - Londres, 1759) Compositor alemany naturalitzat anglès. Estricte contemporani de Johann Sebastian Bach –encara que difícilment podrien trobar-se dos compositors més oposats quant a estil i aspiracions–, Haendel representa no només un dels cims de l'època barroca, sinó també de la música de tots els temps. Músic prolífic com a pocs, la seva producció abasta tots els gèneres de la seva època, amb especial predilecció per l'òpera i el oratori, als quals, amb la seva aportació, va contribuir a portar a una etapa de gran esplendor.





Oposant-se als desitjos del seu pare, qui pretenia que seguís els estudis de dret, la carrera de Haendel com a músic va començar en el seu Trobi natal, on va tenir com a professor al llavors cèlebre Friedrich Wilhelm Zachau, organista de la Liebfrauenkirche; va ser tal el seu aprofitament que en 1702 va ser nomenat organista de la catedral de la seva localitat i, un any més tard, violinista de l'Òpera de la cort d'Hamburg, on va entaular contacte amb Reinhard Keiser, un compositor que li va introduir en els secrets de la composició per al teatre.


Reinhard Keiser






A Hamburg, precisament, va estrenar Haendel en 1705 la seva primera òpera, Almira, que va ser ben acollida pel públic. Un any més tard, el músic va emprendre un viatge a Itàlia que havia de tenir especial importància, ja que li va donar l'oportunitat de familiaritzar-se amb l'estil italià i introduir algunes de les seves característiques en el seu propi estil, forjat en la tradició contrapuntística alemanya. Les òperes Rodrigo i Agrippina i el oratori La Resurrezione daten d'aquesta època.


En 1710, de retorn a Alemanya, va ser nomenat mestre de capella de la cort de l'Elector d'Hannover, ja que va abandonar al final d'aquest mateix any per traslladar-se a Anglaterra, on aviat es va donar a conèixer com a autor d'òperes italianes. L'extraordinari triomf de la segona de la seva autoria, Rinaldo, li va decidir a establir-se a Londres a partir de 1712.




Dos anys més tard, el seu antic patró, l'Elector d'Hannover, va ser coronat rei d'Anglaterra amb el nom de Jorge I, i el compositor va reprendre la seva relació amb ell, interrompuda després de l'abandó de les seves funcions a la ciutat alemanya. Van ser anys aquests de gran prosperitat per Haendel: les seves òperes van triomfar en els escenaris londinencs sense que els treballs d'autors rivals com Bononcini i Porpora poguessin fer-los ombra. No obstant això, a partir de la dècada de 1730, la situació va canviar de manera radical: arran de les intrigues polítiques, les disputes amb els divos –entre ells el castrato Senesino–, la fallida de la seva companyia teatral i l'aparició d'altres companyies noves, part del públic que fins llavors ho havia aplaudit li va tornar l'esquena.


A partir d'aquest moment, Haendel va bolcar la major part del seu esforç creatiu en la composició de oratoris: si Deidamia, la seva última òpera, data de 1741, d'aquest mateix any és El Mesías, l'obra que més fama li ha reportat. Amb temes extrets de la Bíblia i textos en anglès, els oratoris –entre els quals cal citar Israel a Egipte, Sansón, Belshazzar, Judes Maccabeus, Solomon i Jephta– constitueixen la part més original de tota la producció del compositor i l'única que, a despit de modes i èpoques, s'ha mantingut en el repertori sense alts i baixos significatius, especialment en el Regne Unit, on el model establert per Haendel ha inspirat la concepció dels seus respectius oratoris a autors com Edward Elgar o William Walton.



No obstant això, no cal oblidar altres facetes de la seva producció, especialment la música instrumental, dominada per les seves sèries de Concerti grossi i concerts per a òrgan. Els últims anys de vida del compositor van estar marcats per la ceguesa originada a conseqüència d'una fallida operació de cataractes. A la seva mort va ser inhumat en l'abadia de Westminster al costat d'altres grans personalitats britàniques.



Música aquàtica






La Música aquàtica de Haendel és una composició justament tinguda com camaleònica. Ni s'ha arribat a precisar les circumstàncies cronològiques exactes (sí en canvi les de la seva finalitat) no la pròpia configuració instrumental i formal. De les tres suites-partitura amb nombre variable de moviments en què s'ha organitzat l'ampli material disponible, s'han extret en diverses ocasions sèries de peces per constituir noves suites.De tots els arranjaments o trastorns, segons es miri-practicats els actuals "historicistes" els descriurien com perpretados, sens dubte és el de Herbert Hamilton Harty aquell que amb més coherència tanca la música haendeliana dins de la vestidura pompós i un punt forçat de Anglaterra postvictoriana.







MÚSICA BARROCA EL CINEMA

Hi ha alguns compositors que les seves obres han aparegut en algunes pel·lícules. Entre aquests compositors podem trobar a Bach i a Vivaldi.


Entre les pel·lícules que inclouen música de Bach, podem destacar El Silenci dels anyells, guanyadora de un Òscar, en la que apareix una variació Goldberg.






També podem destacar la suite anglesa número 2, interpretada en una escena de la pel·lícula La Llista de Schindler.










Per part d'Antonio Vivaldi, podem destacar l'aparició de l'òpera Nisi dominus a la pel·lícula Revolver(2005).




CASTRATI




Castrati és la denominació que s'utilitza per referir-se al cantant que de nen ha sigut sotmès a una castració per a conservar la seva veu aguda(desoprano, mezzo-soprano o contralt).


La castració consistia en la ablació o destrucció del teixit testicular, sense que s'arrivés a cortar el penis. Mitjançant aquesta intervenció, s'aconseguia que els nens que ja havien demostrat que tenien un talent especial per cantar, de grans, mantinguèssin la tesitura aguda, per tal de ser capaços d'interpretar veus característiques de papers femenins.

Instruments i agrupacions



---->  VIOLÍ



---->   VIOLONCEL

 --->  CLAVICÈMBAL

---> CLAVICORDI

---> FAGOT
 ---> CORNETTO

 ---> FLAUTA TRAVESSERA



 ---> OBOÈ


--->  LLAUT
  ----> TROMPA
 ---->  TROMBÓ

----> TIMBALS
--->  FLAUTA DE BEC

----> GUITARRA

       ---->   ARPA

      ----> TROMPETES










jueves, 28 de noviembre de 2013

Característiques del Barroc

Característiques generals del barroc


Entenem per Període Barroc aquella època de la història compresa entre aproximadament 1600 i 1750, delimitació feta per dos fets importants concernents a la música: la primera òpera publicada (1600) i la mort de Johann Sebastian Bach (1750).

Característiques de la musica


Una característica important va ser que els detalls de l'art en el barroc no es van aplicar a la música. Es va buscar al principi rebutjar les complicades línies melòdiques de la polifonia renaixentista per donar lloc a l'homofonia (la polifonia recuperarà més tard amb Bach tota l'esplendor que l'ha caracteritzat), donant d'aquesta manera més fortalesa i protagonisme al text, doncs la música girava entorn d'una sola melodia ben formada i acompanyada per concordes, perquè fos "entendible" el text. Això hagut d'en gran part a la corrent humanista.
I a propòsit de l'acompanyament, es va idear un sistema d'anotació conegut com el baix continu. Era una part per a baix, usualment escrita per a teclat (atès que gairebé tot acompanyament en la música barroca era amb òrgan o clavecín), amb unes xifres que assenyalaven les harmonies exigides.
Altres fets importants del barroc musical va ser el naixement del gènere operístic, la improvisació i les primeres formes instrumentals.

Formes vocal

·        Recitatiu:Part de l'òpera on el text es "canta" com si fos recitat. En realitat no és una forma vocal ben definida, però cap dins d'aquesta anàlisi
·         ària: És una composició musical, o una forma, per a una sola veu i amb un acompanyament d'un o diversos instruments
·         cantata: Part de l'òpera on s'alternen el narrador i els diferents personatges en una escena lírica sense acció teatral.
·         Oratori: En realitat no és una forma vocal, sinó una composició de caràcter religiós, també denominat òpera religiosa, en la qual no hi ha part escènica, ni d'actuació, vestuari decorats, etc.
·         Bel canto: Forma vocal caracteritzada per llibertats interpretatives, on l'ús del rubato (elasticitat rítmica) i la lliure ornamentació la va ser portant a absurds excessos. Va ser l'origen més tard del final del concert per a instrument solista.

FORMES INSTRUMENTALS

·         El Concerto Grosso:
Es va derivar de l'escriptura per a grups. En aquesta forma musical, un o diversos instruments es destaquen (concertino) en determinats passatges, en contrast amb la generalment reduïda orquestra (tutti o ripieno). Els seus primers representants van ser els italians Corelli i Geminiani. Més tard seria el mestre Vivaldi qui portaria el concerto grosso a la seva màxima esplendor. A partir d'ell, aquesta forma va tenir en general 3 moviments (allegro-adagi-allegro), i es van asseure les bases del virtuosisme dels solistes en el futur.

·         La Suite:
És un conjunt de danses contrastants i en la mateixa tonalitat (generalment), però amb diferent mida i temps. Amb Bach i Haendel va adquirir una estandardització amb quatre danses principals: allemande, courante, sarabande, Gigue, precedida per una introducció anomenada preludi o obertura.
1.    Preludi: Introducció. A vegades format mitjançant la improvisació sobre un tema rítmic o melòdic.
2.    Allemande: Dansa lenta de ritme binari, de caràcter expressiu i melòdic.
3.    Courante: De ritme ternari, i caràcter animat, sol contrastar notablement amb l'anterior.
4.    Sarabande: Dansa lenta, majestuosa i imponent. Un component infaltable de la suite barroca, amb ritme ternari, amb estrès o prolongació del segon beat de cada compàs. Curiosament, no té cap relació amb la ràpida dansa amb el mateix nom, que les acaballes del segle XVI fos prohibida per Felip II d'Espanya pel seu caràcter lasciu.
Si bé aquestes quatre danses van ser les més importants, sovint s'incloïen algunes addicionals com Bourré, Gavotte, Minuet, i altres.
·         La Sonata:
És una composició d'estructura binària o ternària, executada per un o dos instruments, en tres o quatre moviments. Existien dos tipus de sonata: La Sonata de Camera (sonata de cambra, basada en moviments de danses) i La Sonata de Chiesa (sonata sacra, de caràcter més seriós)
·         La Toccata:
Bàsicament és una peça musical destinada generalment per a instruments de teclat. Té com característiques seus passatges virtuosístics de lluïment.
Se li associa estretament amb la fugida en el Barroc Tardà. Després perdria importància.
·         La Fuga:
Composició musical que va tenir el seu origen en el renaixement. Consisteix en la seva forma més simple, d'una composició que gira sobre un tema i el seu contrapunt, repetits en diferents tons. És com si la melodia es fugués d'una veu a una altra en imitacions interminables. La fugida s'obté amb Bach seva estructura perfecta. D'aquesta manera es contemplen quatre seccions:
1.       Exposició: Apareix el tema en cadascuna de les veus en form successiva. El tema melòdic que està en la tònica se li denomina subjecte i al qual va en la dominant se li denomina resposta. A vegades hi ha un tema secundari anomenat contrasubjecte.
2.       Desenvolupament: Es "juga" amb els aspectes rítmics i melòdics del tema central.
3.       Secció conclusiva: Torna el tema central en la seva versió original, però s'adverteix la proximitat de la fi.
4.        Coda: És una petita secció que afirma el to central de la obra per donar-li el seu sentit conclusiu.


L’ORQUESTA AL BARROC
Perquè esta composada l’aquesta Barroca?

·         L'orquestra barroca es constitueix segons el següent esquema.
1.       Aquesta composta normalment per 5 violins primers, per 5 violins segons, 4 violes, 5 violoncels i 2 contrabaixos.
2.       A aquest nucli central s'afegeix el dels instruments de vent, que normalment està composta per: 2 oboès, 2 flautes, 2 fagots, 2 trompetes, i dos timbals
3.       Ja avançat el segle XVIII, el grup de vent es completa amb 2 trompes.

4.       Finalment el baix continu, que estarà realitzat pel clavicèmbal, arpa o òrgan.

Musica Instrumental


MUSICA INSTRUMENTAL

El Barroc va conèixer la transformació dels instruments renaixentistes cap a models dinàmicament més flexibles i va veure aparèixer l'orquestra en el sentit modern del terme. Nascuda durant el segle XVI en ambients populars, la família del violí va aconseguir el seu grau màxim de perfecció constructiva al XVII, fins al punt que llavors van quedar fixats els models que, en el fonamental, han estat reproduïts durant els tres-cents anys següents, gràcies a la tasca de famílies d'artesans com els Stradivari i els Amati.


STRADIVARIUS

Un stradivarius és un instrument de corda construït per un membre de la família italiana stradivari. Els instruments d'Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món.
Les característiques sonores i individuals d'aquestes obres d'art són considerades úniques, els instruments s'identifiquen pel nom d'algú, generalment per un música famós que va ser el seu propietari.


miércoles, 27 de noviembre de 2013

Tomaso Giovanni Albinoni




Tomaso Giovanni Albinoni va ser un compositor italià de música barroca. Va escriure al voltant de cinquanta òperes, però és més conegut per la seva música instrumental, especialment els seus concerts per aoboè.
Va néixer a Venècia el 8 de Juny de 1671 a una família veneciana de comerciants. A Tomaso li agradava definir-se com un músic del violí i un diletant venecià. Va estudiar violí i cant i ben aviat destacà en ambdós instruments. Va poder compondre amb plena llibertat sense necessitar cap tipus de mecenatge, fora de per part de l'església o de la noblesa. 
Va aconseguir la seva fama com a compositor de ópera en moltes ciutats d'Italia, incluint Venecia, Génova, Bolonia, Mantua, Udine, Piacenza i Nàpols. Durant aquesta época va compondre molta música instrumental: avans de 1705 va escriure sobretot, sonates de tres i concerts per a violí, però entre aquesta data i 1719 es va dedicar per a sonates de solos i concerts per a oboè.
En 1722, Maximiliano II Manuel de Baviera, a qui Albinoni havia dedicat un conjunt de dotze concerts, el va convidar a dirigir dos dels seus òperes en Múnich. Va escriure una cinquantena d'òperes, de les quals 28 es van representar a Venècia entre 1723 i 1740, però actualment és més conegut per la seva música instrumental, especialment els seus concerts per a oboè.
Part de l'obra d'Albinoni es va perdre durant el bombardeig de Dresden durant la Segona Guerra Mundial, amb la destrucció de la Biblioteca estatal de Dresden, així que se sap poc de la seva vida i la seva música posterior a mitjans dels anys 1720.
Va morir el 17 de Gener de 1751, als 79 anys, a Valencia.







JOHANN SEBASTIAN BACH

Johann Sebastian Bach va neixer a Alemanya el 21 de març de 1685 i va morir a Alemanya el 28 de juliol de 1750, fou un organista i compositor alemany de música barroca, membre de la família de músics més extraordinària de la història amb uns 120 músics.
Johann Sebastian Bach era el vuitè fill de Johann Ambrosius Bach, músic municipal, i Maria Elisabeth Lämmerhirt, família que comptava amb més de dos-cents anys de tradició musical. El seu pare li va ensenyar a tocar el violí i el clavecí.
La mare de Bach va morir el 1694, i el seu pare, vuit mesos després. Per aquest motiu, orfe a deu anys, anà a viure amb el seu germà Johann Christoph, organista a la ciutat d'Ohrdruf, on seguí la seva educació, tant acadèmica com musical. Johann Christoph el posà en contacte amb les obres dels grans compositors del sud d'Irlanda contemporanis, com Johann Jakob Froberger i especialment amb Johann Pachelbel, que coneixia i amb qui havia estudiat.
El 1700, a l'edat de 14 anys, Bach, juntament amb el seu vell amic de l'escola George Erdmann, obtingué una beca per estudiar a l'Escola de sant Miquel de Lüneburg (Baixa Saxònia), no lluny del port marítim d'Hamburg, una de les ciutats més grans del Sacre Imperi Romà. Bach estudià a fons les obres dels grans mestres alemanys, entre d'altres Schultz,Pachelbel, Froberger i Buxtehude, i també conegué personalment l'organista Georg Böhm. En aquells anys, sembla que Bach viatjà a Hamburg per poder conèixer i escoltar al gran organista Reincken. D'acord amb el context en què s'educava, devia aprendre quelcom de francès i italià, i rebre una base sòlida en teologia, llatí, història, geografia i física.